Dimecres, 30 de juliol
El desassossec de l'aranya
¿Estem programats o anem al nostre aire? ¿Podem triar lliurement el que volem o ens hi veiem forçats? ¿ saber-ho ens produeix desassosec?... són algunes de les preguntes que es fa Martí Dominguez a:
Cavil.lacions sobre el fornici mortal
De tant en tant, torne a Pessoa, i al seu Llibre del desassossec, ben traduït per Gabriel Sampol i Nicolau Dols (Quadern Crema). Cal tastar Pessoa a petits glops, lentament, assaborint cada frase, cada matisasió, cada perífrasi i divagació, Josep Pla escriu de Xènius que el seu destí havia estat el de no llegar amb els seus contemporanis. Amb Pessoa s’esdevé quelcom de semblant: cada paràgraf, quasi cada frase, manifesta la seva desil.lusió per la vida i pels homes, la seua insondable perplexitat al davant dels misteris de l’existència: "Viure em sembla un error metafísic de la matèria, una incúria de la inacció", "Tota la vida de l’ànima humana és un moviment en la penombra", "aquest infant, que juga davant meu, és un amuntegament intel.lectual de cèlu.les- més, és una rellotgeria de moviments subatòmics, estranya conglomeració elèctrica de milions de sistemes solars en miniatura mínima" són alguns dels seus llòbrecs pensaments. Fa l’efecte que Pessoa descobreix en l’home ( i, al capdavall, en la natura i la matèria) alguns tipus de preprogramació irreparable que el condemna a la trivialitat de l’existència. És aquesta licidesa amarga el que fa la seua prosa atractiva, i al mateix temps tant temptadora per a l’especulació.
Perquè, què vol dir quan parla del nen i el compara amb "una rellotgeria de moviments subatòmics"? Quan hi veu un amuntegament de cèl.lules"... O més encara, "una estranya conglomeració elèctrica de milions de sistemes solars? Què hi descobria el somniador, "el desconegut de si mateix"? Fins on s’atansa la seua cavil.lació quan afirma que "viure és un error metafísic de la matèria"?, o quan sosté que "viure és no pensar"? Què hi ha al darrera d’aquest poti-poti de planys, d’aquella "retahíla de clamores íntimos, de malsana obstinación en realzar contratiempos banales" com el qualifica José Manuel caballero Bonald? El Llibre del desassossec és una obra de lirisme pompós, a la manera de les dolències espirituals dels postromàntics de classe mitjana, com insisteix l’alambinat Bonal, o al darrera hi ha quelcom més, un saber veure que se’ns escapa a la majoria dels homes?. Tant se val. Però estic segur que Pessoa no és un postromàntic petitburgès. Ho pensava mentre llegia un curiós article sobre les aranyes de jardí Argione (proceedings of de Royal Society B. DOI: 10.1098). Fins al moment, es creia que la femella, després de la còpula, matava el mascle. Dos investigadors de la Universitat de Montreal han observat que quan el mascle introdueix el segon pedipalp en l’orifici sexual de la femella, aquest adopta de seguida una posició de mort, amb les potes arreplegades sota el cos, i el seu cos deixa de funcionar en pocs minuts. Però aquests biòlegs també han observat que un mascle que erròniament havia copulat amb les carcasses d’unes restes de menjar de la femella també va morir en pocs minuts. "Aquest bizarre act d’autosacrifici confirma que la femella no mata el mascle", afirmen els investigadors. I encara va més lluny: potser, per a aquests mascles, morir-se mentre es fa l’amor siga adaptatiu. El cadàver (petit i de poc pes) queda dramàticament encastat pels pedipalps en els òrgans sexuals de la femella, almenys durant unes hores, de manera que impideix la còpula amb altres mascles. Així, amb la seua apressada mort entre els braços de la seua amant, l’aranya mascle aconsegueix assegurar-se la descendència i la supervivència dels seus gens.
Convindreu que això té molt a veure amb "l’amuntegament de cèl.lules" de Pessoa. De segur que el mascle d’aranya també és, en certa manera, un "desconegut de si mateix"...Ja m’enteneu: aquell comportament, aquell disposar-se a morir per amor, el capim ara com un simple comportament que incentiva l’eficiència gènica d el’aranya. El com mor – els "moviments subatòmics" que mouen aquest acte – encara és un misteri. Potser la nostra vida – a una altra escala, evidentment- té també quelcom a veure amb els moviments innats que regeixen el destí d’aquestes aranyes. Potser el nostre comportament estiga molt més preprogramat del que pensem. I així siga ben cert que tota la vida humana no és més que un gran moviment en la penombra. La qual cosa explicaria – i molt-el desassossec de Pessoa.
El Temps ( 58)
cromets 1:38 p. m.El desassossec de l'aranya
¿Estem programats o anem al nostre aire? ¿Podem triar lliurement el que volem o ens hi veiem forçats? ¿ saber-ho ens produeix desassosec?... són algunes de les preguntes que es fa Martí Dominguez a:
Cavil.lacions sobre el fornici mortal
De tant en tant, torne a Pessoa, i al seu Llibre del desassossec, ben traduït per Gabriel Sampol i Nicolau Dols (Quadern Crema). Cal tastar Pessoa a petits glops, lentament, assaborint cada frase, cada matisasió, cada perífrasi i divagació, Josep Pla escriu de Xènius que el seu destí havia estat el de no llegar amb els seus contemporanis. Amb Pessoa s’esdevé quelcom de semblant: cada paràgraf, quasi cada frase, manifesta la seva desil.lusió per la vida i pels homes, la seua insondable perplexitat al davant dels misteris de l’existència: "Viure em sembla un error metafísic de la matèria, una incúria de la inacció", "Tota la vida de l’ànima humana és un moviment en la penombra", "aquest infant, que juga davant meu, és un amuntegament intel.lectual de cèlu.les- més, és una rellotgeria de moviments subatòmics, estranya conglomeració elèctrica de milions de sistemes solars en miniatura mínima" són alguns dels seus llòbrecs pensaments. Fa l’efecte que Pessoa descobreix en l’home ( i, al capdavall, en la natura i la matèria) alguns tipus de preprogramació irreparable que el condemna a la trivialitat de l’existència. És aquesta licidesa amarga el que fa la seua prosa atractiva, i al mateix temps tant temptadora per a l’especulació.
Perquè, què vol dir quan parla del nen i el compara amb "una rellotgeria de moviments subatòmics"? Quan hi veu un amuntegament de cèl.lules"... O més encara, "una estranya conglomeració elèctrica de milions de sistemes solars? Què hi descobria el somniador, "el desconegut de si mateix"? Fins on s’atansa la seua cavil.lació quan afirma que "viure és un error metafísic de la matèria"?, o quan sosté que "viure és no pensar"? Què hi ha al darrera d’aquest poti-poti de planys, d’aquella "retahíla de clamores íntimos, de malsana obstinación en realzar contratiempos banales" com el qualifica José Manuel caballero Bonald? El Llibre del desassossec és una obra de lirisme pompós, a la manera de les dolències espirituals dels postromàntics de classe mitjana, com insisteix l’alambinat Bonal, o al darrera hi ha quelcom més, un saber veure que se’ns escapa a la majoria dels homes?. Tant se val. Però estic segur que Pessoa no és un postromàntic petitburgès. Ho pensava mentre llegia un curiós article sobre les aranyes de jardí Argione (proceedings of de Royal Society B. DOI: 10.1098). Fins al moment, es creia que la femella, després de la còpula, matava el mascle. Dos investigadors de la Universitat de Montreal han observat que quan el mascle introdueix el segon pedipalp en l’orifici sexual de la femella, aquest adopta de seguida una posició de mort, amb les potes arreplegades sota el cos, i el seu cos deixa de funcionar en pocs minuts. Però aquests biòlegs també han observat que un mascle que erròniament havia copulat amb les carcasses d’unes restes de menjar de la femella també va morir en pocs minuts. "Aquest bizarre act d’autosacrifici confirma que la femella no mata el mascle", afirmen els investigadors. I encara va més lluny: potser, per a aquests mascles, morir-se mentre es fa l’amor siga adaptatiu. El cadàver (petit i de poc pes) queda dramàticament encastat pels pedipalps en els òrgans sexuals de la femella, almenys durant unes hores, de manera que impideix la còpula amb altres mascles. Així, amb la seua apressada mort entre els braços de la seua amant, l’aranya mascle aconsegueix assegurar-se la descendència i la supervivència dels seus gens.
Convindreu que això té molt a veure amb "l’amuntegament de cèl.lules" de Pessoa. De segur que el mascle d’aranya també és, en certa manera, un "desconegut de si mateix"...Ja m’enteneu: aquell comportament, aquell disposar-se a morir per amor, el capim ara com un simple comportament que incentiva l’eficiència gènica d el’aranya. El com mor – els "moviments subatòmics" que mouen aquest acte – encara és un misteri. Potser la nostra vida – a una altra escala, evidentment- té també quelcom a veure amb els moviments innats que regeixen el destí d’aquestes aranyes. Potser el nostre comportament estiga molt més preprogramat del que pensem. I així siga ben cert que tota la vida humana no és més que un gran moviment en la penombra. La qual cosa explicaria – i molt-el desassossec de Pessoa.
El Temps ( 58)
Dissabte, 19 de juliol
Ofici d’escriptor
Article de Jordi Llovet on ens recomana la lectura de L’amant de Bolzano de Sándor Márai com un exemple de bona literatura. Traducció d’Antoni Garcia Santiago. Ed. Empúries.
L’obra de Sándor Márai ( 1900- 1989), que va tenir un eclipsi massa llarg després de la segona guerra gran – no per l’escriptor mateix, que va acabar llevant-se la vida, a l’exili nord-americà, no per haver perdut la brama que havia conegut a Hongria abans de la batalla, sinó per haver perdut les esperances de veure enderrocat el mur, un dia, de Berlín- ha conegut, d’ençà del redescobriment de les editorials hogareses Akadémiai i Helikon, una fortuna incomparable al món editorial de tot Europa, també en català i en castellà. Després que edicions Empúries edités, amb èxit enorme, L’última trobada (1999), L’herència d’Ezser ( 2000) i Divorci a Buda- de les dues primeres vam informar com esqueia als lectors nostres-, ara arriba a les llibreries L’amant Bolzano: així ja disposem, a la seva bibliografia catalana, de quatre de les novel.les més assenyalades de Márai, l’exiliat, i no hi fa res que s’hagin editat, a casa nostra, gairebé en l’ordre invers que van ser escrites.
¿No hi fa res?, preguntareu tot endevinant que aquesta peça s’encamina cap al ramal de sempre, com si l’articulista no fos ni per atzar capaç de fer un bon dia una ressenya d’aquelles que els manuals del ram ensenyen als periodistes del futur. Doncs no; no hi fa res que l’ordre en què Márai ha arribat als lectors de Catalunya sigui al revés de l’ordre en què els llibres van ser escrits, com no hi fa res – ben al contrari- que un hom ( o don) llegeixi abans Garcia Marquez, continuï amb Tristam Shandy, vagi al Quijote després i acabi, per què no, amb la història de Jasó i els Argonautes: la Literatura, que ja podem posar en lletra majúscula perquè s’ha tornat sagrada a còpia de ser tan sols una suma de gestes del passat, no s’ha escrit per ser llegida en ordre d’alfabet ( com fa el protagonista de La nausea, de Sartre, i em sembla que no passa de la C) ni en ordre cronològic. Si és bona, té un no sé què d’intemporal que permet bastir un tauler en què les peces valen totes indistintament: sempre llegim, si som amants de les belles lletres, un llibre qualsevol per qualsevol dels altres.
El cas és, doncs, que Sándor Márai s’inspira en aquesta obra, tan excel.lent com les altres que hem citat, en un episodi menor de les Memòries de Giàcomo Casanova –una de les encarnacions vivents del mite de Don Joan, tan bona en el seu segle, com la de Mozart i Da Ponte-, el qual, havent fugit dels Ploms de la sereníssima Venècia amb la pell “esgrafiada” ( com diuen els italians, per dir una esgarrapada), passa, nord enllà, camí de München, per Borgo de Valsugana i per Pergina: les memòries d’un fadiller impertèrrit no diuen per Bolzano (II, 34), però ho diu aquesta recreació deliciosa escrita per l’hongarès.
L’obra és intemporal, potser immortal, per les mateixes raons que ho són totes les que mereixen el llorer (cosa que dóna només el temps, que continua posant-ho tot al lloc que escau, en literatura i en història) i, això és com dir per les raons següents: a) presenta un personatge de carn i ossos amb qui el lector, malgrat tota perfídia, simpatitza; b) endreça els fets amb una lògica impecable (arribada del protagonista al poble de Bolzano; cequins aconseguits, amb certa malfiança, de mans d’un usurer; Casanova convertit en remeiaire de desvalguts i dames de sentiments hidràulics; visita del comte de Parma a Casanova, per demanar-li que desencisi la seva dona, Francesca, que està bojament enamorada del fugit, comportant-se com un seductor mancat d’escrúpols – tasca impossible per a Casanova, atès que no hi ha cosa més escrupulosa que seduir un ésser humà, vagi la cosa en direcció i el gènere que sigui-; i, per fi, trobada de Francesca (l’amant de Bolzano que dóna nom al llibre) i Casanova per fer emergir la llei de l’enamorament per sobre de la fal.làcia encara més rotunda de la seducció; c) domini de l’estil, que vola per sobre de tots els personatges ( com a Cervantes, o a l’ínclit Thomas Mann, per posar dos clars exemples), com si s’hagués de demostrar a aquestes altures, que la base de tota literatura de patent resideix en el domini de l’adjectiu, la frase o l’eufonia dels períodes; i d) capacitat de fer planar, per sobre d’aquest plot, allò que, també els crítics anglesos, entenen com a story: la matèria de fons, allò que l’escriptor s’havia proposat, al capdavall, de dir-nos. La llista podria ser més llarga, però deixem-ho aquí: ja basta perquè escriptors novells, mancats de guia, enfilin un camí que els porti a alguna cosa més que aconseguir un guardó de circumstància. A diferència de Márai, premiats de casa nostra un dia van ésser gloriejats; ara, almenys, una colla entre els que he dit, vaguen amb els llorers marcits mentre es fa gran glòria d’un hongarès que va morir en la inòpia.
Quadern de El Pais (17-7-03)
més ressenyes de la novel.la
cromets 5:34 p. m.Ofici d’escriptor
Article de Jordi Llovet on ens recomana la lectura de L’amant de Bolzano de Sándor Márai com un exemple de bona literatura. Traducció d’Antoni Garcia Santiago. Ed. Empúries.
L’obra de Sándor Márai ( 1900- 1989), que va tenir un eclipsi massa llarg després de la segona guerra gran – no per l’escriptor mateix, que va acabar llevant-se la vida, a l’exili nord-americà, no per haver perdut la brama que havia conegut a Hongria abans de la batalla, sinó per haver perdut les esperances de veure enderrocat el mur, un dia, de Berlín- ha conegut, d’ençà del redescobriment de les editorials hogareses Akadémiai i Helikon, una fortuna incomparable al món editorial de tot Europa, també en català i en castellà. Després que edicions Empúries edités, amb èxit enorme, L’última trobada (1999), L’herència d’Ezser ( 2000) i Divorci a Buda- de les dues primeres vam informar com esqueia als lectors nostres-, ara arriba a les llibreries L’amant Bolzano: així ja disposem, a la seva bibliografia catalana, de quatre de les novel.les més assenyalades de Márai, l’exiliat, i no hi fa res que s’hagin editat, a casa nostra, gairebé en l’ordre invers que van ser escrites.
¿No hi fa res?, preguntareu tot endevinant que aquesta peça s’encamina cap al ramal de sempre, com si l’articulista no fos ni per atzar capaç de fer un bon dia una ressenya d’aquelles que els manuals del ram ensenyen als periodistes del futur. Doncs no; no hi fa res que l’ordre en què Márai ha arribat als lectors de Catalunya sigui al revés de l’ordre en què els llibres van ser escrits, com no hi fa res – ben al contrari- que un hom ( o don) llegeixi abans Garcia Marquez, continuï amb Tristam Shandy, vagi al Quijote després i acabi, per què no, amb la història de Jasó i els Argonautes: la Literatura, que ja podem posar en lletra majúscula perquè s’ha tornat sagrada a còpia de ser tan sols una suma de gestes del passat, no s’ha escrit per ser llegida en ordre d’alfabet ( com fa el protagonista de La nausea, de Sartre, i em sembla que no passa de la C) ni en ordre cronològic. Si és bona, té un no sé què d’intemporal que permet bastir un tauler en què les peces valen totes indistintament: sempre llegim, si som amants de les belles lletres, un llibre qualsevol per qualsevol dels altres.
El cas és, doncs, que Sándor Márai s’inspira en aquesta obra, tan excel.lent com les altres que hem citat, en un episodi menor de les Memòries de Giàcomo Casanova –una de les encarnacions vivents del mite de Don Joan, tan bona en el seu segle, com la de Mozart i Da Ponte-, el qual, havent fugit dels Ploms de la sereníssima Venècia amb la pell “esgrafiada” ( com diuen els italians, per dir una esgarrapada), passa, nord enllà, camí de München, per Borgo de Valsugana i per Pergina: les memòries d’un fadiller impertèrrit no diuen per Bolzano (II, 34), però ho diu aquesta recreació deliciosa escrita per l’hongarès.
L’obra és intemporal, potser immortal, per les mateixes raons que ho són totes les que mereixen el llorer (cosa que dóna només el temps, que continua posant-ho tot al lloc que escau, en literatura i en història) i, això és com dir per les raons següents: a) presenta un personatge de carn i ossos amb qui el lector, malgrat tota perfídia, simpatitza; b) endreça els fets amb una lògica impecable (arribada del protagonista al poble de Bolzano; cequins aconseguits, amb certa malfiança, de mans d’un usurer; Casanova convertit en remeiaire de desvalguts i dames de sentiments hidràulics; visita del comte de Parma a Casanova, per demanar-li que desencisi la seva dona, Francesca, que està bojament enamorada del fugit, comportant-se com un seductor mancat d’escrúpols – tasca impossible per a Casanova, atès que no hi ha cosa més escrupulosa que seduir un ésser humà, vagi la cosa en direcció i el gènere que sigui-; i, per fi, trobada de Francesca (l’amant de Bolzano que dóna nom al llibre) i Casanova per fer emergir la llei de l’enamorament per sobre de la fal.làcia encara més rotunda de la seducció; c) domini de l’estil, que vola per sobre de tots els personatges ( com a Cervantes, o a l’ínclit Thomas Mann, per posar dos clars exemples), com si s’hagués de demostrar a aquestes altures, que la base de tota literatura de patent resideix en el domini de l’adjectiu, la frase o l’eufonia dels períodes; i d) capacitat de fer planar, per sobre d’aquest plot, allò que, també els crítics anglesos, entenen com a story: la matèria de fons, allò que l’escriptor s’havia proposat, al capdavall, de dir-nos. La llista podria ser més llarga, però deixem-ho aquí: ja basta perquè escriptors novells, mancats de guia, enfilin un camí que els porti a alguna cosa més que aconseguir un guardó de circumstància. A diferència de Márai, premiats de casa nostra un dia van ésser gloriejats; ara, almenys, una colla entre els que he dit, vaguen amb els llorers marcits mentre es fa gran glòria d’un hongarès que va morir en la inòpia.
Quadern de El Pais (17-7-03)
més ressenyes de la novel.la
Dijous, 10 de juliol
Malures de gent de lletres
¿Torrar-se al sol o jeure a l'ombra d'una figuera? dues opcions que podem prendre l'estiu. De la moda de jeure al sol com les sargantanes, de la tendència dels intel.lectuals a cercar una vida més sana envoltats dels llibres i de les sorpreses que aquests amaguen és del que ens parla Jordi Llovet en el seu article Malures de la gent de lletres. A pròposit de la lectura del llibre: De la Santé des gens de lletres Monsieur Tissot (Chez François Grasset & Comp.Lausana, 1775)
No és pas menuda la quantitat de gent de lletres que, en arribar a l’estiu, blasmen els seus contemporanis, amb aquella càrrega d’orgull que sempre els ha estat pròpia, per retre’s al costum de seure en lloc assolellat i prendre banys de mar en temps de calorada, en què – segons saben els companys de ciències naturals- les sargantanes s’estimen més el sol que l’ombra. Allò més natural, opinen els lletraferits, és que en arribar a la canícula, l’home sensat busqui un recer agradívol i ombrejat – mai sota els pins, que fan calor per l’espessor de les agulles- als peus de la figuera de regalat ombrei, entre fagedes clares o a sota de la silueta airosa deixada, un cop han deturat l’embat del sol, acàcies, freixes i pollancres.
De fet, posar-se al sol podria molt bé passar de moda; perquè és modisme que es va inventar cap el tombant del segle XX, a la costa de la veïna França, quan els amos d’establiments de lleure en luxoses avingudes per a anglòfils van estudiar de quina manera retenir, a la casa, els estrangers acabalats que, cap al mes de maig, ja no trobaven deliciós passar vora del mar amb cert abric, i se’n tornaven a Anglaterra. Llavors algú amb enginy- també minvava, és cert, la brama victoriana que prohibia ensenyar gaire més cosa que els desvalguts turmells-, es va empescar que, amb poca roba, o quasi gens, un no sentia, fet i fet, tombat damunt la sorra per molt que el sol, i amb ell les pedres, espeteguessin a plaer. La gent va començar d’anar a la platja, i encara hi va. Hi fa calor que mata, certament, però la moda no sembla haver perdut gota d’encant, baldament homes i dones, contradient allò que deia Montesquieu, s’afanyin a passejar, posar i nedar tot nus, com si no fos pura evidència que allò que excita de debò és imaginar i mig veure.
Però la gent de lletres no hauria de fer tals escarafalls davant d’aquest fenomen. Per molt que, seguint els clàssics d’Itàlia, tingui costums austers en colga, menja i beure, i puguin, en fer això, exhibir una ment molt sana, el fet és que, des d’Aristòtil, si no abans, els metges o aquells que s’hi assemblaven van detectar un grapat de mals que espatllen la mediocritat daurada dels intel.lectuals. Un dels opuscles més famosos al respecte és aquest que comentem avui ( que metges i bibliòfils trobaran per raonable preu via Internet), De la Santé des gens de lletres estampat a Lausana en edició tercera, i augmentada, per Monsieur Tissot. Tal home savi accepta (pàgina 62) que molts homes de lletres van arribar a una edat provecta sense amoïnar-se poc o gens del que menjaven o bevien, i esmenta Homer, Parmènides, Demòcrit, Pitàgores, Hipòcrates, Plató, Plutarc, Bacon, Galileu, Harvey, Boyle, Locke, Leibniz, Newton i Boerhaave. Però no pot estar-se de fer una gran sèrie de retrats als estudiosos, i de considerar que, amb els costums que tenen, es troben sempre a les envistes de mals irreparables. Esmenta el cas d’un jove de 25 anys, “extrêmement attaché aux études”, que va morir d’una febrada misteriosa: “Dins el cadàver hi van trobar els vasos del plexus coroïdal, i també els del cervell, plens d’una cerositat ben fastigosa”. Dels que estudien molt, en general, diu – i és cosa d’esverar-se- que el líquid seminal perd bona part de les seves qualitats, tot afegint que “tenint present que cada part del pare ha de contribuir a la formació del fill”, per això és tan rar que els homes amb gran categoria d’intel.lecte hagin engendrat mai éssers dignes del seu mateix valor. I segueix tota una rastellera de malures, de la qual no és la pitjor la tan famosa i medieval acèdia, és a dir, allò que el d’Estagira posava inevitablement acompanyant el geni: la tristesa.
Convenen als lletrats les bèsties de carn tendra, llevat del porc, l’ànec i l’oca; el peix vestit d’escates, de mar, de riu o llac; froment, arròs, civada; la xicoira sobretot; llet, xocolata; les cireres, les maduixes, el raïm, les móres (de les mores, no en diu res), prunes, préssecs i albercorcs. I diu mil coses més, totes acompanyades de registres de casos desgraciats, fins a tal punt, que a un estudiós li vénen, us ho juro, ganes de deixar llibres i paper... i anar a la platja, com tothom. De tot plegat se’n pot concloure, tanmateix, allò que diu Terenci – que era de lletres però va tenir una vida regalada-: “Facile omnes, quum valemus, recta consilii aegrotis damus”: “És molt fàcil aconsellar els malalts quan un es troba bé”. Que és com dir que tots els metges, siguin del ram i de l’època que siguin, només ens desperten confiança si fan molt bona cara.
Quadern ( El Pais, 10-7-03)
cromets 2:09 p. m.Malures de gent de lletres
¿Torrar-se al sol o jeure a l'ombra d'una figuera? dues opcions que podem prendre l'estiu. De la moda de jeure al sol com les sargantanes, de la tendència dels intel.lectuals a cercar una vida més sana envoltats dels llibres i de les sorpreses que aquests amaguen és del que ens parla Jordi Llovet en el seu article Malures de la gent de lletres. A pròposit de la lectura del llibre: De la Santé des gens de lletres Monsieur Tissot (Chez François Grasset & Comp.Lausana, 1775)
No és pas menuda la quantitat de gent de lletres que, en arribar a l’estiu, blasmen els seus contemporanis, amb aquella càrrega d’orgull que sempre els ha estat pròpia, per retre’s al costum de seure en lloc assolellat i prendre banys de mar en temps de calorada, en què – segons saben els companys de ciències naturals- les sargantanes s’estimen més el sol que l’ombra. Allò més natural, opinen els lletraferits, és que en arribar a la canícula, l’home sensat busqui un recer agradívol i ombrejat – mai sota els pins, que fan calor per l’espessor de les agulles- als peus de la figuera de regalat ombrei, entre fagedes clares o a sota de la silueta airosa deixada, un cop han deturat l’embat del sol, acàcies, freixes i pollancres.
De fet, posar-se al sol podria molt bé passar de moda; perquè és modisme que es va inventar cap el tombant del segle XX, a la costa de la veïna França, quan els amos d’establiments de lleure en luxoses avingudes per a anglòfils van estudiar de quina manera retenir, a la casa, els estrangers acabalats que, cap al mes de maig, ja no trobaven deliciós passar vora del mar amb cert abric, i se’n tornaven a Anglaterra. Llavors algú amb enginy- també minvava, és cert, la brama victoriana que prohibia ensenyar gaire més cosa que els desvalguts turmells-, es va empescar que, amb poca roba, o quasi gens, un no sentia, fet i fet, tombat damunt la sorra per molt que el sol, i amb ell les pedres, espeteguessin a plaer. La gent va començar d’anar a la platja, i encara hi va. Hi fa calor que mata, certament, però la moda no sembla haver perdut gota d’encant, baldament homes i dones, contradient allò que deia Montesquieu, s’afanyin a passejar, posar i nedar tot nus, com si no fos pura evidència que allò que excita de debò és imaginar i mig veure.
Però la gent de lletres no hauria de fer tals escarafalls davant d’aquest fenomen. Per molt que, seguint els clàssics d’Itàlia, tingui costums austers en colga, menja i beure, i puguin, en fer això, exhibir una ment molt sana, el fet és que, des d’Aristòtil, si no abans, els metges o aquells que s’hi assemblaven van detectar un grapat de mals que espatllen la mediocritat daurada dels intel.lectuals. Un dels opuscles més famosos al respecte és aquest que comentem avui ( que metges i bibliòfils trobaran per raonable preu via Internet), De la Santé des gens de lletres estampat a Lausana en edició tercera, i augmentada, per Monsieur Tissot. Tal home savi accepta (pàgina 62) que molts homes de lletres van arribar a una edat provecta sense amoïnar-se poc o gens del que menjaven o bevien, i esmenta Homer, Parmènides, Demòcrit, Pitàgores, Hipòcrates, Plató, Plutarc, Bacon, Galileu, Harvey, Boyle, Locke, Leibniz, Newton i Boerhaave. Però no pot estar-se de fer una gran sèrie de retrats als estudiosos, i de considerar que, amb els costums que tenen, es troben sempre a les envistes de mals irreparables. Esmenta el cas d’un jove de 25 anys, “extrêmement attaché aux études”, que va morir d’una febrada misteriosa: “Dins el cadàver hi van trobar els vasos del plexus coroïdal, i també els del cervell, plens d’una cerositat ben fastigosa”. Dels que estudien molt, en general, diu – i és cosa d’esverar-se- que el líquid seminal perd bona part de les seves qualitats, tot afegint que “tenint present que cada part del pare ha de contribuir a la formació del fill”, per això és tan rar que els homes amb gran categoria d’intel.lecte hagin engendrat mai éssers dignes del seu mateix valor. I segueix tota una rastellera de malures, de la qual no és la pitjor la tan famosa i medieval acèdia, és a dir, allò que el d’Estagira posava inevitablement acompanyant el geni: la tristesa.
Convenen als lletrats les bèsties de carn tendra, llevat del porc, l’ànec i l’oca; el peix vestit d’escates, de mar, de riu o llac; froment, arròs, civada; la xicoira sobretot; llet, xocolata; les cireres, les maduixes, el raïm, les móres (de les mores, no en diu res), prunes, préssecs i albercorcs. I diu mil coses més, totes acompanyades de registres de casos desgraciats, fins a tal punt, que a un estudiós li vénen, us ho juro, ganes de deixar llibres i paper... i anar a la platja, com tothom. De tot plegat se’n pot concloure, tanmateix, allò que diu Terenci – que era de lletres però va tenir una vida regalada-: “Facile omnes, quum valemus, recta consilii aegrotis damus”: “És molt fàcil aconsellar els malalts quan un es troba bé”. Que és com dir que tots els metges, siguin del ram i de l’època que siguin, només ens desperten confiança si fan molt bona cara.
Quadern ( El Pais, 10-7-03)